Gràcia no té un únic començament. S’ermita documenta un culte antic; sa confraria fixa es 8 de setembre; s’antiga festa major de Sant Joan aporta un precedent municipal i eqüestre; i es canvi de finals des segle XIX dona forma a sa festa dedicada a sa patrona que coneixem avui.
Dues genealogies que conflueixen
Es culte de Gràcia i s’antiga festa major de Sant Joan no comencen junts
Sa devoció a la Mare de Déu de Gràcia té es seu centre material a s’ermita situada as Pla de Sant Roc. Sa síntesi històrica de s’Ajuntament situa sa construcció entre 1436 i 1491. El 1729, es mateix relat atribueix as papa Benet XIII sa constitució de sa confraria i sa fixació des dia 8 de setembre com a jornada de festa.
Aquest fil devocional no és encara sa festa major actual. Maó celebrava una festa major per Sant Joan, documentada almenys des segle XVI, amb desplaçament cap a s’ermita des Pla des Vergers i corregudes de cavalls. Es cavall, es recorregut i sa dimensió comunitària ja hi eren; no podem, però, projectar-hi es jaleo, sa Junta de Caixers o s’ordre de 1984.
A mitjan segle XIX, s’antiga celebració de juny va perdre força. Sa devoció de Gràcia oferia una data i un espai vius. Sa primera festa de setembre que sa documentació municipal situa de manera concreta és de 1890. És aquí on ses dues genealogies conflueixen: una advocació antiga rep sa funció de festa major, i una cultura festiva anterior canvia de calendari i patronatge.
Segles XV–XVIII
Espai, advocació, confraria i dia 8 de setembre construeixen sa base devocional.
Des de 1890
Sa celebració de setembre assumeix sa centralitat patronal i transforma una herència festiva anterior.
De Sant Joan a sa patrona de Maó
Sa cronologia explica un trasllat, una formalització i una recuperació
Sa història de Gràcia no és una línia immòbil. Es canvi de juny a setembre transforma s’advocació i es centre religiós; sa proclamació patronal de 1962 confirma institucionalment sa posició de la Mare de Déu; i es pregó, es protocol de 1984 i sa recuperació des Cós afegeixen capes contemporànies.
Ses dates de 1971 i 1983 no es contradiuen. Sa primera correspon a s’aparició des pregó oficial; sa segona, a sa forma institucional des balcó de s’Ajuntament. De manera semblant, 1890 data una celebració documentada de Gràcia, no s’origen de s’ermita ni de sa devoció.
Cronologia de ses Festes de Gràcia
Sa taula separa culte, festa major, patronatge, protocol i recuperacions perquè cada data expliqui només allò que realment sosté.
| Data o període | Fet documentat | Què permet afirmar |
|---|---|---|
| 1436–1491 | Sa síntesi històrica municipal situa en aquest període sa construcció de s’ermita de la Mare de Déu de Gràcia. | Documenta s’espai i es culte, no sa festa patronal contemporània. |
| Segle XVI | Maó ja tenia una festa major per Sant Joan, amb desplaçament cap a s’ermita des Pla des Vergers i corregudes de cavalls. | És s’antecedent festiu municipal; no prova que es jaleo actual ja tengués sa mateixa forma. |
| 1729 | Sa documentació municipal atribueix as papa Benet XIII sa constitució de sa Confraria de la Mare de Déu de Gràcia i sa fixació des dia 8 de setembre. | Dona marc institucional as culte i a sa data; s’original pontifici no ha estat consultat directament. |
| Mitjan segle XIX | S’antiga festa major de Sant Joan decau i es trasllat cap as calendari de Gràcia pren forma. | Es procés està resumit per sa font municipal; falta s’acta que en fixi sa decisió exacta. |
| 1890 | Primera celebració de setembre dedicada a Gràcia situada de manera concreta: comitiva des de s’Esplanada, bandera i missa a s’ermita. | És sa fita documental de sa festa actual, no s’inici des culte marial. |
| 1962 | La Mare de Déu de Gràcia és proclamada patrona de Maó. | Es patronatge formal arriba dècades després de sa consolidació festiva de setembre. |
| 1971 | Comença es pregó oficial de ses festes segons sa història municipal. | Tradició institucional contemporània; no prové des cicle antic de Sant Joan. |
| 1983 | Es pregó adopta sa forma institucional des balcó de s’Ajuntament. | Permet diferenciar s’inici des pregó de sa seva configuració posterior. |
| 1984 | S’aproven es protocols municipals i es crea sa Junta de Caixers. | Formalitza càrrecs i seqüència; es text íntegre original no forma part des corpus accessible. |
| 1990 | Es recuperen ses Corregudes des Cós de Gràcia després de dècades d’absència. | Recuperació deliberada d’una pràctica eqüestre, no continuïtat sense interrupcions. |
Una ciutat posada en ordre
Es protocol forma, mou i desfà sa Colcada entre s’Ajuntament, s’ermita i es centre de Maó
Es protocol municipal de 1984 és sa fita que formalitza sa festa contemporània. Sa síntesi consultada hi relaciona s’ordre de sa comitiva, els càrrecs, sa vestimenta reglamentària i sa Junta de Caixers. Com que es text íntegre no ha estat disponible dins es corpus, aquesta pàgina no inventa articles, requisits o jerarquies que sa font resumida no permet comprovar.
Sa seqüència cultural és recognoscible perquè es repeteix en sa descripció oficial i en programes recents. Es fabiol obre; es replec reuneix; sa bandera i els càrrecs ordenen; sa Colcada connecta ciutat i ermita; es jaleo concentra es cos eqüestre; i es Cós, es caragol i es darrer toc condueixen as comiat.
Sa seqüència protocol·lària
Aquesta lectura explica funcions i relacions. No substitueix s’agenda, es ban de mobilitat ni ses instruccions de s’edició vigent.
| Moment cultural | Funció dins sa festa | Què s’ha de confirmar |
|---|---|---|
| Primer toc i pregó | Es fabiol marca s’entrada dins es temps de festa i es pregó fa sa proclamació pública. | Es pregó comença el 1971 i adopta sa forma institucional el 1983; hora i persona són anuals. |
| Bandera, replec i formació | Es fabioler inicia es replec, sa bandera entra dins es protocol i sa comitiva incorpora progressivament els càrrecs. | Punts, ordre detallat i participants s’han de llegir amb es protocol i sa convocatòria vigents. |
| Colcada cap a Gràcia | Sa comitiva eqüestre connecta es centre de Maó amb s’ermita de la Mare de Déu de Gràcia. | Es traçat exacte i ses mesures de circulació poden canviar. |
| Completes i retorn | S’ofici a s’ermita posa es culte dins es recorregut; després sa Colcada torna cap a sa ciutat. | Es repartiment d’aigua-ros i sa Beguda apareixen vinculats as tram religiós i protocol·lari; es programa en concreta es moment. |
| Jaleo i caragol de Sant Roc | Es primer gran jaleo ocupa sa plaça de la Constitució i es caragol des Pont de Sant Roc tanca es moviment eqüestre de sa vigília. | Voltes, horari i disposició des cavalls són informació d’edició. |
| Missa de Caixers i segon jaleo | Sa comitiva es torna a formar, entra dins es tram religiós de Santa Maria i torna a sa plaça per al jaleo. | Es recorregut entre Concepcions, Santa Maria i sa plaça s’ha de confirmar anualment. |
| Beguda, «Volem vi» i aigua-ros | Sa recepció municipal, es cant popular i es repartiment ritual desfan progressivament sa comitiva. | S’origen des cant i sa primera forma de sa Beguda continuen sense datació directa. |
| Cós, darrer caragol i darrer toc | Ses corregudes i es recorregut final duen sa Colcada cap as comiat. | Es Cós es recupera el 1990; recorregut, parelles i horaris pertanyen a cada programa. |
Es programa vigent de ses Festes de Gràcia és sa font per a hores, persones, recorreguts, bandes, accessos, barreres, mesures de calor i qualsevol modificació extraordinària.
Representació civil i religiosa
Es fabiol convoca, sa bandera dona responsabilitat i els càrrecs fan visible s’ordre de sa festa
Es fabioler o fabiolera no és un simple acompanyament musical. És sa persona que posa en marxa es replec i fa audible s’ordre des protocol amb fabiol i tambor. Es caixer fadrí o sa caixera fadrina assumeix sa bandera; es caixer batle o sa caixera batlessa representa s’autoritat municipal; i es caixer capellà relaciona sa comitiva amb es culte.
Sa Junta de Caixers, creada el 1984 segons sa història municipal, dona continuïtat organitzativa a aquesta representació. Això no autoritza a omplir es buits amb càrrecs d’altres pobles. Sa composició exacta, es sistema de designació i ses condicions de participació s’han de llegir dins sa documentació pròpia de Maó.
Sa recerca descriu una vestimenta reglamentària i una diferenciació entre caixers i cavallers, però no aporta es text complet que fixi teixits, colors o complements. Per açò sa fitxa explica sa funció de s’indumentària —fer visible s’ordre— sense publicar-ne un catàleg especulatiu.
Qui fa possible sa festa
| Figura o grup | Funció documentada | Límit necessari |
|---|---|---|
| Fabioler/a | Fa audible s’inici, encapçala es replec i acompanya es moviment de sa Colcada amb fabiol i tambor. | No s’ha localitzat sa primera data des càrrec ni una partitura exclusiva de Gràcia. |
| Caixer/a fadrí o fadrina | Rep i porta sa bandera i ocupa un lloc destacat dins sa formació de sa comitiva. | Es sistema de designació no queda prou explicat a ses fonts accessibles. |
| Caixer/a batle o batlessa | Representa s’autoritat municipal i s’incorpora a sa presidència des protocol. | Sa persona titular és informació temporal; sa funció es formalitza dins es marc de 1984. |
| Caixer capellà | Relaciona sa Colcada amb ses Completes, sa Missa de Caixers i sa dimensió religiosa. | Ses funcions completes i sa forma de nomenament demanen es text íntegre des protocol. |
| Junta de Caixers | Coordina sa representació i s’ordre intern des protocol contemporani. | Creada el 1984 segons sa font municipal; composició i mandats poden variar. |
| Caixers | Assumeixen càrrecs i responsabilitats dins sa comitiva i els actes civils i religiosos. | Ses categories exactes no s’han de completar per analogia amb altres pobles. |
| Cavallers i cavalleres | Formen es cos muntat i participen en sa Colcada, els jaleos, els caragols i ses corregudes quan correspon. | Places, requisits i nombre de participants pertanyen a cada convocatòria. |
| Ajuntament, parròquia i comunitat | Sostenen organització, culte, espais, música, convivència i transmissió. | Sa festa no es redueix a s’organigrama protocol·lari ni a una sola institució. |
Cavall, recorregut i plaça
Sa Colcada reparteix sa festa per Maó; els jaleos la concentren a sa plaça de la Constitució
Sa forma local documentada és Colcada. Designa sa comitiva completa: fabioler, bandera, càrrecs, caixers, cavallers i cavalleres dins un ordre compartit. Es jaleo és un acte concret en què cavalls, genets, música i públic ocupen sa plaça. Confondre’ls faria desaparèixer es replec, es recorregut, es culte i es comiat.
Maó articula sa forma contemporània entorn de dos jaleos, un dins sa vigília i un altre es dia de la patrona. Aquesta distribució és una característica reconeixible de Gràcia, però es nombre de voltes, sa banda, s’ordre d’entrada i ses mesures de seguretat no són dades eternes.
Es dossier relaciona sa cultura eqüestre de Gràcia amb ses corregudes de s’antiga festa de Sant Joan. Sa relació és útil per entendre continuïtats, però té un límit: una correguda documentada en es segle XVI no és sa prova que es jaleo modern ja existís amb sa mateixa música, espai o interacció amb es públic.
Sa canya verda apareix en es comiat contemporani des jaleo. Altres descripcions també esmenten obsequis als participants, però sa documentació reunida no permet datar sa primera entrega ni establir un simbolisme únic. Ses canyes i ses culleretes dins ses festes de Menorca amplia es context sense esborrar ses variants locals.
De s’ermita a Santa Maria
Completes, Missa de Caixers i aigua-ros mantenen es culte dins es moviment festiu
S’ermita de Gràcia és es lloc on sa història des culte i sa forma actual es toquen. Sa Colcada hi arriba per ses Solemnes Completes, i s’aigua-ros entra dins es tram de pregària i repartiment comunitari. Es dia de la patrona, sa Missa de Caixers a Santa Maria torna a reunir dimensió religiosa, comitiva i ciutat.
S’aigua-ros és aigua perfumada de funció ritual. Sa recerca la relaciona amb sa confraria de 1729 i amb es culte de Gràcia. Açò permet parlar d’una arrel devocional antiga; no permet assegurar que sa forma de repartiment actual sigui idèntica a sa des segle XVIII ni atribuir-li una recepta o un únic significat.
Sa relació entre Concepcions i Santa Maria forma part des recorregut religiós contemporani de dia 8. Ses fonts resumides, però, no aporten una sèrie completa que expliqui quan es va establir cada trasllat, com va canviar sa custòdia de sa imatge o quina funció tingueren totes ses comunitats religioses. Sa fitxa conserva aquesta relació sense omplir es buits.
Rituals que articulen Gràcia
| Acte o element | Funció cultural | Estat documental |
|---|---|---|
| Colcada | Comitiva eqüestre que forma, desplaça i ordena es conjunt de càrrecs i participants. | Nom local documentat a Maó; sa forma de 1890 no permet reconstruir totes ses etapes posteriors. |
| Solemnes Completes | Ofici de sa vigília celebrat a s’ermita de Gràcia dins es moviment de sa comitiva. | Continuïtat contemporània clara; es dossier la relaciona amb sa confraria de 1729. |
| Aigua-ros | Aigua perfumada repartida dins es cicle religiós i comunitari. | Arrel devocional antiga; no se n’ha de fixar una recepta o un simbolisme únic sense document. |
| Missa de Caixers | Celebració solemne que integra sa comitiva dins es culte a la Mare de Déu. | Sa forma actual se situa a Santa Maria; recorregut i detalls són revisables. |
| Jaleos | Concentració eqüestre i musical a sa plaça de la Constitució en dos moments des cicle principal. | S’antecedent de corregudes des segle XVI no prova s’antiguitat exacta des jaleo modern. |
| Beguda de Caixers | Recepció protocol·lària que reuneix sa comitiva i sa representació municipal. | Es marc municipal és contemporani; sa primera forma informal no està datada. |
| «Volem vi» | Cant popular associat as moment des vi i a sa participació de sa plaça. | Tradició viva de cronologia recent, sense text fundacional ni primera data demostrada. |
| Caragol des Pont de Sant Roc | Moviment eqüestre de tancament vinculat a sa vigília. | Documentació moderna suficient per descriure sa funció; origen exacte pendent. |
| Corregudes des Cós | Corregudes per parelles dins es tram final des segon dia. | Recuperades el 1990; no varen tenir una continuïtat ininterrompuda. |
| Darrer caragol i darrer toc | Comiat progressiu de sa Colcada i tancament sonor des protocol. | Sa forma nocturna actual està documentada; s’origen exacte no. |
Córrer, girar i acomiadar
Es Pont de Sant Roc, es Cós i es darrer caragol donen a Gràcia tres formes diferents de moviment eqüestre
Es caragol des Pont de Sant Roc tanca es tram eqüestre de sa vigília. No és una correguda ni un segon jaleo: fa passar sa comitiva per un espai carregat de memòria urbana i marca es retorn cap as tancament des dia.
Ses Corregudes des Cós de Gràcia són una altra forma de relació entre cavall, públic i ciutat. Sa seva recuperació el 1990 és una de ses fites més clares de sa festa contemporània. Dir que varen ser recuperades és més exacte que presentar-les com una pràctica mantinguda sense interrupció.
Es darrer caragol pes centre històric i es darrer toc completen es comiat. Sa Colcada no desapareix de cop: es recorregut, es retorn des símbols i sa música desfan progressivament sa formació que es replec havia construït. Sa durada, es traçat i s’hora són dades de programa.
Ermita, temple, plaça i carrers
Sa geografia de Gràcia explica sa relació entre devoció, govern, cavall i ciutat
Gràcia no es pot reduir a sa plaça des jaleo. S’ermita conserva s’arrel devocional; s’Ajuntament dona forma a sa representació civil; Santa Maria acull es culte solemne; es Pont de Sant Roc i es Cós donen funció a moviments eqüestres diferents; i els carrers fan visible sa formació i es comiat de sa comitiva.
Sa relació entre aquests llocs importa més que un itinerari tancat. Es protocol passa d’un espai institucional a un espai religiós, d’allà a sa plaça, i després cap as recorreguts de clausura. Quan una edició canvia un carrer o una hora, sa cultura no desapareix, però sa informació pràctica sí que s’ha d’actualitzar.
Sa geografia protocol·lària de Gràcia
| Espai | Funció dins sa festa | Límit o canvi possible |
|---|---|---|
| S’ermita de la Mare de Déu de Gràcia | Centre històric des culte, destí de sa Colcada i lloc de ses Completes. | Sa construcció se situa entre 1436 i 1491; aquesta antiguitat no data sa festa actual. |
| S’Ajuntament | Permís, bandera, pregó, incorporació de s’autoritat, Beguda i comiat. | Es balcó i sa Casa Consistorial guanyen funcions modernes entre 1971 i 1984. |
| Plaça de la Constitució | Espai principal des jaleos i centre públic des ritual urbà. | Voltes, barreres i ordenació són decisions de cada edició. |
| Santa Maria | Església de sa Missa de Caixers i des culte solemne de dia 8. | No substitueix s’ermita: cada temple té una funció diferent dins sa festa. |
| Concepcions | Punt relacionat amb sa imatge i es recorregut religiós contemporani. | Sa documentació resumida no permet reconstruir totes ses fases històriques des trasllat. |
| Pont de Sant Roc | Espai des caragol que tanca es tram eqüestre de sa vigília. | S’origen des caragol i ses seves variants demanen programes antics. |
| Cós de Gràcia | Àmbit de ses corregudes recuperades el 1990. | Es format i ses condicions de participació són regulats anualment. |
| Carrers des centre històric | Replec, recorreguts, darrer caragol i comiat de sa Colcada. | No hi ha un itinerari únic que es pugui projectar sobre tota sa història. |
Es so i sa plaça compartida
Es fabiol ordena, sa banda sosté es jaleo i es «Volem vi» converteix sa recepció en veu col·lectiva
Es fabiol i es tambor obren, reuneixen i acomiaden. Sa seva funció és protocol·lària abans que ornamental. Sa Banda de Música de Maó dona cos as jaleo i as recorreguts quan així ho estableix es programa. Agrupacions convidades, xarangues i concerts formen una capa anual que pot canviar.
Es cant «Volem vi» és una expressió popular especialment associada a Maó i a sa Beguda. Sa documentació en confirma sa pràctica contemporània, però no n’ha localitzat s’autor, sa primera lletra o s’any d’inici. Sa memòria compartida és suficient per explicar-ne sa funció viva; no per inventar-li una antiguitat.
Es cant d’«Es Mahón» dins s’entorn des pregó apareix en programes recents. S’ha de presentar com una expressió cívica contemporània documentada, no com una peça fundacional de 1890. De manera semblant, gegants, correfocs, revetles i altres músiques amplien sa festa sense tenir necessàriament sa mateixa cronologia que sa Colcada o ses Completes.
Es sopars de carrer fan comunitat, però no tenen encara una data d’origen
Es sopars organitzats per barris i carrers fan visible una festa que es prepara també fora des protocol eqüestre. Sa premsa recent en documenta una presència nombrosa, però es dossier no ha trobat es primer programa ni sa primera convocatòria. Per açò expliquen participació contemporània i transmissió veïnal, no una tradició secular demostrada.
Beguda no és gastronomia pròpia
Sa Beguda i es «Volem vi» tenen una funció ritual i social. Sa pomada i altres productes menorquins formen part des consum festiu, però sa recerca no identifica cap plat o dolç exclusiu de Gràcia amb una genealogia documentada. No s’ha de crear una gastronomia pròpia per completar sa plantilla.
Continuïtats i capes noves
Gràcia conserva un nucli recognoscible perquè ha canviat d’advocació, d’organització i d’escala
Sa transformació principal és es pas de s’antiga festa major de Sant Joan a sa festa de setembre dedicada a Gràcia. No va ser només un canvi de nom: va reordenar es calendari, es centre religiós i sa relació entre ciutat i ermita.
Es segle XX afegeix tres fites institucionals. Sa patrona és proclamada el 1962; es pregó apareix el 1971 i adopta sa forma municipal el 1983; i es protocol de 1984 converteix costum i organització en un marc escrit. El 1990, sa recuperació des Cós demostra que sa continuïtat també pot consistir a tornar a fer una pràctica que s’havia perdut.
Continuïtats, desaparicions i incorporacions
| Procés | Moment | Què transforma |
|---|---|---|
| Consolidació des culte | 1436–1729 | S’ermita i sa confraria donen espai, advocació i data a sa devoció de Gràcia. |
| Antiga festa major | Segle XVI–mitjan XIX | Sant Joan articula sa festa major de juny i una cultura eqüestre que precedeix es canvi d’advocació. |
| Trasllat a setembre | Mitjan XIX–1890 | Sa decadència de Sant Joan i sa força des culte de Gràcia convergeixen en una nova festa major. |
| Patronatge formal | 1962 | Sa proclamació de la Mare de Déu de Gràcia com a patrona confirma institucionalment una centralitat ja festiva. |
| Pregó institucional | 1971–1983 | S’anunci oficial apareix i després adopta sa forma des balcó de s’Ajuntament. |
| Protocolització | 1984 | Sa norma municipal i sa Junta de Caixers donen una estructura escrita as ceremonial contemporani. |
| Recuperació eqüestre | 1990 | Ses Corregudes des Cós tornen després d’un període de desaparició. |
| Ampliació comunitària | Finals des segle XX–avui | Sopars de carrer, gegants, correfocs, concerts i altres activitats amplien es temps social sense tenir tots sa mateixa antiguitat. |
| Gestió contemporània | Edicions recents | Seguretat, accessibilitat, calor i logística modifiquen s’organització; són respostes de cada convocatòria, no tradicions eternes. |
Allò que una edició no converteix en tradició
Es nombre d’activitats, sopars, cavalls, policies o càmeres; ses mesures de calor; ses atraccions; els concerts; ses persones que ocupen càrrecs; i qualsevol canvi de recorregut pertanyen a una convocatòria. Poden mostrar com sa festa respon as present, però no defineixen per si sols allò que Gràcia «sempre» ha estat.
Allò que Maó combina a sa seva manera
Gràcia és una festa de setembre que uneix ermita, ciutat, dos jaleos, Cós, vi i darrer toc
Gràcia comparteix cavall, fabiol, missa, jaleo i aigua-ros amb altres festes patronals menorquines. Sa singularitat no consisteix a reclamar cada element com a exclusiu, sinó a veure com Maó els ordena dins sa seva història i sa seva geografia.
- Dues genealogies. Un culte marial antic i una festa major anterior de Sant Joan conflueixen a finals des segle XIX.
- Una data litúrgica pròpia. Es 8 de setembre situa Maó dins es tram final des calendari patronal d’estiu.
- Una festa entre ermita i ciutat. Sa Colcada relaciona s’espai devocional de Gràcia amb s’Ajuntament, Santa Maria i sa plaça.
- Dos jaleos. Sa forma contemporània reparteix es centre eqüestre entre sa vigília i es dia de sa patrona.
- Es Pont de Sant Roc i es Cós. Caragol i corregudes donen funcions distintes as moviment des cavall.
- Una recuperació datada. El 1990 torna es Cós; sa festa fa visible que recuperar també és transmetre.
- Sa Beguda i es «Volem vi». Sa recepció municipal es converteix en participació popular amb una veu molt associada a Maó.
- Es darrer toc. Sa música no només obre: també dona forma as moment en què sa Colcada deixa d’existir fins a s’any següent.
Vocabulari per llegir sa festa
| Terme | Funció dins ses Festes de Gràcia |
|---|---|
| Colcada | Forma local de Maó per anomenar sa comitiva eqüestre; no és es jaleo. |
| Replec | Procés de reunir progressivament càrrecs, caixers i participants fins a formar sa Colcada. |
| Fabioler/a | Persona que toca fabiol i tambor per obrir, ordenar i acompanyar es protocol. |
| Caixer/a fadrí o fadrina | Càrrec associat a sa bandera dins sa comitiva. |
| Caixer/a batle o batlessa | Representació municipal dins sa presidència festiva. |
| Caixer capellà | Figura que connecta sa comitiva amb ses celebracions religioses. |
| Jaleo | Acte eqüestre i musical que concentra cavalls, genets, banda i públic a sa plaça. |
| Caragol | Recorregut o volta eqüestre amb funció concreta dins es tancament d’un tram. |
| Aigua-ros | Aigua perfumada de funció ritual vinculada as culte i as repartiment comunitari. |
| Beguda de Caixers | Recepció protocol·lària; es nom no defineix una única recepta ni tot es «Volem vi». |
| Corregudes des Cós | Corregudes eqüestres recuperades el 1990 dins es tram final des cicle principal. |
| Darrer toc | Senyal sonor que marca es comiat de sa Colcada i es final des protocol. |
Allò que ses fonts no permeten assegurar
Falten documents originals per explicar es trasllat, es protocol i sa continuïtat completa
Sa síntesi municipal dona una cronologia coherent, però aquesta recerca no ha pogut consultar directament es documents que haurien de sostenir ses fites més antigues: sa documentació constructiva de s’ermita, s’acte de sa confraria de 1729, ses referències des segle XVI o s’acord municipal que va ordenar es trasllat de sa festa major.
També falta reconstruir es pas de mitjan segle XIX a 1890 amb actes, premsa i programes originals. Sa celebració documentada d’aquell any és sa fita més sòlida, però no sabem si hi hagué proves prèvies, quins elements varen canviar exactament o quan cada acte va adoptar sa seva forma actual.
Es text íntegre des protocol de 1984 i ses revisions posteriors haurien d’aclarir s’ordre, sa selecció de participants, s’evolució des càrrecs i sa vestimenta. Sense aquest document no s’han de presentar com a norma permanent detalls que només consten per costum o en un programa recent.
No està documentat es desenvolupament de sa festa durant sa Guerra Civil ni es grau d’interrupció de 2020. Tampoc tenen una primera data demostrada es «Volem vi», es caragol des Pont de Sant Roc, es darrer caragol, es repartiment actual d’aigua-ros o els sopars de carrer. Sa recerca futura necessita Arxiu Municipal, Arxiu Històric, fons parroquials, hemeroteca, programes impresos i testimonis identificats de caixers, cavallers, fabiolers, músics i vesins.